El Camino. Camí del Nord
Història i guia
L'origen d'El Camino. Camí del Nord, el sentit de continuar fins a Fisterra i les claus històriques d'una ruta que ressegueix la cornisa cantàbrica.
L'apòstol
Les relíquies de l'Apòstol
Segons la tradició, l'apòstol Sant Jaume el Major va predicar a Hispània i, després de ser decapitat a Jerusalem cap a l'any 44, els seus deixebles van portar-ne el cos per mar fins a les costes de Galícia. La memòria del sepulcre es va perdre durant segles, fins que cap a l'any 820 l'ermità Pelai va observar llums i estrelles sobre un bosc; el bisbe Teodomir d'Iria Flavia hi va identificar una tomba i el rei Alfons II d'Astúries hi va acudir des d'Oviedo, convertint-se en el primer pelegrí.
Sobre el sepulcre s'hi va aixecar una primera església, després ampliada, i al seu voltant va créixer la ciutat de Santiago de Compostel·la. La tradició relaciona el nom amb el llatí Campus Stellae, «camp de l'estrella», tot i que els estudiosos també l'associen a compositum, un lloc de sepultura. La notícia de les relíquies va escampar-se per tot Europa i va fer de Santiago, al costat de Jerusalem i Roma, un dels tres grans pelegrinatges de la cristiandat medieval.
El camí
Origen d'El Camino. Camí del Nord
Abans que el Camí Francès s'imposés als segles XI i XII, els pelegrins ja pujaven a Santiago vorejant el Cantàbric. A l'alta edat mitjana, amb la Meseta convertida en terra de frontera amb al-Àndalus, la ruta del nord era la més segura, emparada pels regnes cristians d'Astúries i Galícia. Era també el camí natural per als qui arribaven per mar des del nord d'Europa. La cort d'Oviedo hi tenia un paper clau. D'aquí la dita «Qui va a Santiago i no al Salvador, visita el criat i deixa el Senyor».
És un camí de costa i muntanya que travessa el País Basc, Cantàbria, Astúries i Galícia: més dur i plujós que el Francès, però amb mar, penya-segats, pobles mariners i una gastronomia excepcional. A Oviedo en surt el Camí Primitiu, la branca que recupera l'itinerari original cap a l'interior. Des del 2015, el Camí del Nord forma part de la declaració de la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat, juntament amb el Primitiu i les altres rutes del nord d'Espanya.
El final
Finis Terrae: el final a Fisterra
Per a molts pelegrins, Santiago no és el final. La tradició de continuar fins a Fisterra ve de lluny: els romans creien que aquell cap era l'extrem del món conegut, el Finis Terrae, i hi situaven una Ara Solis on es retia culte al sol ponent. Allargar el Camí fins a la Costa da Morte és, doncs, tancar un viatge que ja era simbòlic abans que fos cristià.
Al far de Fisterra hi ha la fita del «km 0,00», i durant anys hi va arrelar el costum de cremar-hi una peça de roba o les botes. És un ritu de comiat avui desaconsellat pel risc d'incendis. Alguns encara allarguen una mica més fins a Muxía i el santuari da Virxe da Barca. Aquí acaba aquest Camí: de Biarritz a Fisterra, més enllà de Santiago, mirant l'Atlàntic.